L'hora de Duran (Rac 1)

by enricvila

Poc a poc es torna a tancar la porta de la gàbia. Durant uns anys Europa va ser la salvació, el mitjà a través del qual Catalunya esperava dissoldre la vocació uniformista d’Espanya. Sense el context europeu  no s’entén la professionalització de l’exèrcit, per exemple, ni la reivindicació de l’arc mediterrani, que és l’espai natural d’expansió econòmica i cultural de Barcelona. Durant 25 anys, Europa ha mantingut obert un procés de redistribució del poder i de les arees d’influència que donava certes oportunitats a Catalunya i l’alliberava d’algunes pressions. Amb la crisi, correm el perill que el procés es tanqui abans d’hora. Les fronteres recuperen rellevància, l’economia es torna més nacionalista. L’escenari recorda en part el que va portar a 1714 o 1945, amb la diferència que aquest cop la reorganització es tancarà previsiblement sense violència. Tot plegat ja es veia venir, com el pet de les immobiliàries. El problema és que al catalanisme li era més còmode cremar les forces a Madrid, que acceptar que el futur del país passava per fer-se fort a Brussel·les. Ens escandalitzem perquè el PSC vota en contra l’oficialització del català i patim per si se’ns prohibeix etiquetar en la nostra llengua. Ara és el moment que Duran i Lleida es llueixi i demostri aquests contactes i aquestes capacitats en virtut de les quals Mas l’ha designat responsable no sols de les nostres relacions amb Madrid sinó també amb Europa i tot el món.