Carles Sentís (necrològica)

Un alt càrrec de Convergència em truca per demanar-me què en penso del Carles Sentís i li dic que l’element més destacable de la seva figura és que mai no va caure en la temptació de renegar del país per justificar-se, a diferència d’altres catalans que van tenir una bona posició dins del franquisme.

Li he recordat què n’explico en el llibre de Pla, el saqueig de la casa de Juan Ramon Jiménez i la brometa de disfressar-se de soldat moro durant l’ocupació de Catalunya. Tot el cas de Sentís s’explica per una barreja d’insensibilitat i covardia. Sempre es va deixar portar per la circumstància i el currículum que deixa és impossible d’explicar sense la seva personalitat menor, fins a cert punt mesquina.

El seu càstig va consistir a veure enfonsar-se, davant dels seus nassos, gent millor que ell; la seva recompensa va ser una vida llarga i còmode. El buit que van deixar la guerra civil i la repressió franquista li van permetre fer una carrera brillant i meteòrica. A la redacció de Destino l’anomenaven “el tifeta”, amb una barreja d’enveja i de ressentiment que només es dóna entre els pàries. És significatiu que ni Josep Pla ni Néstor Luján, tan reivindicats pel seu caràcter liberal, no el poguessin veure.

Si prenem la divisió entre pàries i arribistes que Hannah Arendt fa quan parla dels jueus com a metàfora dels pobles oprimits, Sentís respon perfectament al segon tipus. Exaltat per la Catalunya oficial, tan en dictadura com en democràcia, va ser menyspreat per tot l’arc intel·lectual català, des de Josep Pla fins a l’exili. Tot i així, i aquesta és la seva grandesa, mai no va renegar del país per justificar-se ni va criticar-lo més del just i necessari.

Va fer de pont entre els monàrquics de la lliga i el franquisme i va participar en la tornada de Tarradellas. Durant els anys 60, va promoure el Telestel, el primer suplement en català de la premsa diària des de la guerra civil. Secretari del Ministre falangista Sánchez Mazas i director d’Efe, el seu nom va sonar per dirigir La Vanguardia en un moment determinat, però el règim el devia trobar massa del país.

A mesura que es va fer gran, va perdre la pàtina d’homenet pedant dels anys 40 i va agafar el caràcter bonhomiós de l’home influent que sap que no està en condicions de donar lliçons de res. En una entrevista que li vaig fer el 2003 a l’Última de l’Avui, em va dir que la Constitució s’havia fet contra Catalunya i que calia reformar-la amb tacte, mirant que Madrid no mirés d’empitjorar la nostra situació. També em va dir que la Guerra Civil havia sigut cosa dels “castellans”, però que ho escrivís amb delicadesa. Em sembla que, poruc i disfressat, en el fons era un nacionalista ètnic, com li va retreure l’Arcadi Espada en un article sobre el Finis Cataloniae? on era fàcil de comprendre perquè els fills de les minyones i els nou rics de Pedralbes sempre s’han entès tan bé.

En l’entrevista em va parlar de Pla i de Xammar sense rencor. Tot i que la conversa l’incomodava, i sovint es tapava la cara amb les mans com un nen petit, perquè no li veiés els ulls, va aguantar les preguntes com un senyor. En aquella mateixa època els descendents de la Lliga establerts al PSC eren impossibles d’entrevistar sense problemes i això em va descobrir que hi havia molt franquisme en l’antifranquisme. Malgrat haver viscut el segle XX des d’una posició privilegiada, va escriure unes memòries increïblement insípides, com passa amb tot el que s’escriu mirant de no tenir problemes.

La seva obra periodística no val gaire, sobretot la castellana que és convencional i fosca. El seu millor llibre és l’Instant del 36, un recull de cròniques periodístiques vibrants, tot i que literàriament esquelètiques, amb un gran pròleg del Julià Guillamón. El seu llibre més conegut és el Procés de Nuremberg, un recull de cròniques interessants per l’episodi que expliquen, però que no es poden comparar amb les que va escriure Augusto Assía, que va ser l’únic altre periodista espanyol que va poder assistir al judici contra els nazis.

El procés de Nuremberg il·lustra molt bé el rendiment que Sentís va haver de treure del dolor dels altres per poder prosperar en l’època que li va tocar viure. Testimoni del 6 d’Octubre i amic de Suàrez, la seva habilitat per estar a tot arreu i que mai no li toqués el rebre va ser extraordinària. Va ser un mediocre amb èxit, cosa habitualíssima a casa nostra. Si La Vanguardia ha sigut el diari provincià més ben fet d’Europa, Sentís ha sigut un dels mediocres més intel·ligents i fins, més subtils, que ha donat aquest país. Pocs catalans han sabut fer la viu-viu millor que ell. No sabem fins on hauria arribat en un context de llibertat, o què hauria donat si hagués nascut en un altre país més poderós i lliure. Tampoc no sé fins on haurien sigut capaços d’arribar dos periodistes per mi tan admirats com l’Anna Grau i el Salvador Sostres, si no haguessin tingut la mala sort de néixer en la MicroCatalunya.

Descansi en pau.  Els meus condols sincers a la família.

Ha mort un dels nostres.