Zagajewski, traïció
Llegeixo Adam Zagajewski, Historia de dos ciudades. Diu que hi ha tres històries de la humanitat: la història de la violència, la història de la bellesa i la història del patiment. Segons ell només les dues primeres es coneixen. És polonès i sap de què parla. La història del patiment, que és la història que no deixa rastre, és la que han d’afrontar els pobles desgraciats si volen sobreviure. M’ha vingut al cap una frase que li vaig llegir a Eugeni d’Ors en un discurs inaugural d’uns jocs florals a Girona: “Només l’art pot redimir els pobles oprimits”. Llàstima que perdés la paciència, pobre, com Hemingway però sense l’escopeta.
La millor part del llibre és un capítol que es titula traïció i que explica com s’espatlla un escriptor, com un ambient mesquí torna gairebé insalvable la contradicció entre vida i existència, i com sovint arribem tard i una mica sorpresos al nostre propi enterrament. La solitud moral ens afebleix i trivialitza les nostres qualitats. A mesura que l’esperança s’esvaeix, les excuses es multipliquen i acabes posant massa talent al servei de comoditats petites, però cada cop més necessàries per no deixar de sentir-te persona. Per salvar-se, no n’hi ha prou de ser valent i perspicaç, a més cal tenir força, perquè “la força és l’essència de la realitat”.
Zagajewski es va exiliar el 1982, quan tenia 37 anys, i no va tornar a Polònia fins al 2002, ja maduret. Encara quan va tornar, la ciutat on havia nascut pertanyia a Ucraïna, i després nosaltres ens queixem. Mentre el llegia recordava un dia que ens consolàvem amb un amic, heus aquí un resum de la conversa: “L’única sortida és ser el més fort en el teu espai i produir molt perquè la tonteria no t’enterri. Fer el salt de la posició d’intel·lectual a la posició d’artista. L’artista és l’únic home capaç de salvar els altres salvant-se ell mateix. La victòria no paga la pena, el que paga la pena és saber que compleixes el teu deure, tot és qüestió d’identificar-lo i d’aferrar-t’hi com un Templer. No sobrevalorar la fama com els mariques, ni molt menys el fracàs, com els estúpids. I, per mantenir la forma, riure, riure de les mentides dels homes que tenen por de fer el ridícul i de la vanitat de les dones, que és una font inexhaurible de tendresa i una lliçó que cal tornar a aprendre cada dia.”
