L'Espanya amiga (V.II)

Ahir a la platja feia vent, però el vent era favorable i vaig sentir un noi que feia aquesta aguda reflexió: “El tema de les retallades i del deute de les autonomies em recorda un amic que vaig tenir. Era un amic llest, que abusava de les meves virtuts fins al punt de convertir-les en defectes. Quan sortíem a la nit aprofitava els moments que els seus companys de xirinola anaven al lavabo per assaltar les seves nòvies i després feia grans discursos sobre l’amistat. Com que ja me’l coneixia, de vegades em preguntava perquè no s’aplicava aquells discursos tan bonics, però m’entendria tot pensant que el pobre noi era com un cíclop i que tenir un sol ull al cap li feia perdre la visió de conjunt. Poc a poc, a còpia de no trobar ningú que li parés els peus, aquest amic es va sentir tan fort que va perdre el control, com els ha passat a les elits de Madrid. El noi va començar a dir més mentides que Zapatero i Aznar junts; quan es disculpava per una cosa, és que n’havia fet una altra de més grossa; sempre acusava als altres dels seus defectes, fins i tot dels seus errors, i de seguida que baixaves la guàrdia en treia algun profit. Un dia que insultava a tot Déu i em donava consells amb aquell aplom que tenen allà al sud, va aconseguir irritar-me, el malparit. Li vaig dir que Al Capone també estava convençut de fer el Bé i li vaig retreure els seus abordatges de pirata. Però ah, aleshores ja no va voler parlar del valor de la seva amistat, sinó del valor de les nòvies dels amics que es va intentar tirar. Doncs això és el que passa entre Espanya i la Generalitat. Tants anys per assumir que ens roben i ara resulta que el tema no són els nostres diners sinó com tornem el deute i perquè hem gastat tant.”