L’Enric surt de l’ou
by enricvila
Ara que els sondejos donen una majoria abassegadora al PP, i una altra “miraculosa” victòria del PSOE a Catalunya, ja tornen a sortir comentaristes que parlen de la feblesa del país i del poc suport que tenen les seves reivindicacions. El resultat dels comicis servirà per justificar moltes renúncies. I efectivament, el múscul d’una nació es demostra amb l’existència d’una hegemonia política en el territori, com passa a Escòcia o Flandes. Però els partits sobiranistes catalans no es poden comparar amb els d’Escòcia o Flandes. Tampoc no crec que es pugui comparar Espanya amb la Gran Bretanya o Bèlgica. N’hi ha prou de veure els edificis representatius que els escocesos i els flamencs tenen a l’estranger amb el beneplàcit dels seus respectius Estats.
Des de la transició, cada victòria del sobiranisme en les autonòmiques ha estat seguida d’una victòria espanyola a les estatals. Aquesta vegada hi tornarem, tot i que l’independentisme puja a les enquestes i Barcelona s’allunya de Madrid. Com sempre, alguns miraran de pintar el resultat de les eleccions com la prova d’una feblesa insuperable que inhabilita el país per res més que no sigui resistir. Ja quan Aznar va treure la majoria absoluta un famós articulista català va vaticinar que ens tornaríem tots espanyols. No veig que hagi passat i no entenc què pretenia, si no era excitar l’independentisme -o entrar a La Vanguardia. Així mateix no entenc per què diaris subvencionats per la Generalitat repeteixen que Catalunya és un país contradictori i foll, deu ser allò tan humà d’excusar les febleses particulars convertint-les en categoria.
Jo crec que la tònica per la qual si presentes un Montilla a les autonòmiques et claves la patacada i si presentes una Chacón a les generals tens bons resultats no demostra cap esquizofrènia, sinó dos sistemes de poder en competència. Com que cal dissimular, els partits sobiranistes reserven els discursos més ambiciosos i els candidats més populars per a les eleccions autonòmiques i després, quan punxen a les estatals, diuen que el país no segueix. Pel que fa els partits espanyolistes, presenten tifes a la Generalitat i quan en presenten un de bo se’ls torna sobiranista -per això el PP va preferir les cames de la Camacho al cervell de la Nebrera. Així les coses, és normal que els millors resultats de CiU en unes generals els tragués el Miquel Roca de l’operació reformista, en una aposta que els espanyols no van comprar, però que era ambiciosa i coherent. O que les alternances al govern central es donin enmig de grans ensulsiades del partit en el poder (Tejero, els Gal, l’11-M i ara la famosa crisi).
Davant del nivell de demagògia i d’urgències nacionals que dominen la política espanyola la gent s’ha avesat a votar poder o no votar, de manera que finalment cada bàndol té allò que és seu. A Escòcia i Flandes, potser perquè la cultura democràtica és més alta, els partits sobiranistes han eliminat tota ambigüitat i això ha permès construir lideratges de país més sòlids. Quan parles amb dirigents escocesos i flamencs et diuen que si allà tenen la política, aquí tenim el moviment social. Catalunya surt de l’ou i la closca que la protegia i que alhora l’impedia créixer s’està trencant. Si Catalunya surt de l’ou es normal que es trobi el PP a Espanya. Però que esdevingui el baluard del socialisme espanyol, alhora que l’independentisme creix sense una articulació política forta, ens hauria d’inquietar i de recordar als anys 30. Mas i Junqueras tenen feina, espero que ho facin millor que els seus antecessors.
