Des de la transició, cada victòria del sobiranisme en les autonòmiques ha estat seguida d’una victòria espanyola a les estatals. Aquesta vegada hi tornarem, tot i que l’independentisme puja a les enquestes i Barcelona s’allunya de Madrid. Com sempre, alguns miraran de pintar el resultat de les eleccions com la prova d’una feblesa insuperable que inhabilita el país per res més que no sigui resistir. Ja quan Aznar va treure la majoria absoluta un famós articulista català va vaticinar que ens tornaríem tots espanyols. No veig que hagi passat i no entenc què pretenia, si no era excitar l’independentisme -o entrar a La Vanguardia. Així mateix no entenc per què diaris subvencionats per la Generalitat repeteixen que Catalunya és un país contradictori i foll, deu ser allò tan humà d’excusar les febleses particulars convertint-les en categoria.

Jo crec que la tònica per la qual si presentes un Montilla a les autonòmiques et claves la patacada i si presentes una Chacón a les generals tens bons resultats no demostra cap esquizofrènia, sinó dos sistemes de poder en competència. Com que cal dissimular, els partits sobiranistes reserven els discursos més ambiciosos i els candidats més populars per a les eleccions autonòmiques i després, quan punxen a les estatals, diuen que el país no segueix. Pel que fa els partits espanyolistes, presenten tifes a la Generalitat i quan en presenten un de bo se’ls torna sobiranista -per això el PP va preferir les cames de la Camacho al cervell de la Nebrera. Així les coses, és normal que els millors resultats de CiU en unes generals els tragués el Miquel Roca de l’operació reformista, en una aposta que els espanyols no van comprar, però que era ambiciosa i coherent. O que les alternances al govern central es donin enmig de grans ensulsiades del partit en el poder (Tejero, els Gal, l’11-M i ara la famosa crisi).

Davant del nivell de demagògia i d’urgències nacionals que dominen la política espanyola la gent s’ha avesat a votar poder o no votar, de manera que finalment cada bàndol té allò que és seu. A Escòcia i Flandes, potser perquè la cultura democràtica és més alta, els partits sobiranistes han eliminat tota ambigüitat i això ha permès construir lideratges de país més sòlids. Quan parles amb dirigents escocesos i flamencs et diuen que si allà tenen la política, aquí tenim el moviment social. Catalunya surt de l’ou i la closca que la protegia i que alhora l’impedia créixer s’està trencant. Si Catalunya surt de l’ou es normal que es trobi el PP a Espanya. Però que esdevingui el baluard del socialisme espanyol, alhora que l’independentisme creix sense una articulació política forta, ens hauria d’inquietar i de recordar als anys 30. Mas i Junqueras tenen feina, espero que ho facin millor que els seus antecessors.

Elemin

La millor part del llibre és un capítol que es titula traïció i que explica com s’espatlla un escriptor, com un ambient mesquí torna gairebé insalvable la contradicció entre vida i existència, i com sovint arribem tard i una mica sorpresos al nostre propi enterrament. La solitud moral ens afebleix i trivialitza les nostres qualitats. A mesura que l’esperança s’esvaeix, les excuses es multipliquen i acabes posant massa talent al servei de comoditats petites, però cada cop més necessàries per no deixar de sentir-te persona. Per salvar-se, no n’hi ha prou de ser valent i perspicaç, a més cal tenir força, perquè “la força és l’essència de la realitat”.

Zagajewski es va exiliar el 1982, quan tenia 37 anys, i no va tornar a Polònia fins al 2002, ja maduret. Encara quan va tornar, la ciutat on havia nascut pertanyia a Ucraïna, i després nosaltres ens queixem. Mentre el llegia recordava un dia que ens consolàvem amb un amic, heus aquí un resum de la conversa: “L’única sortida és ser el més fort en el teu espai i produir molt perquè la tonteria no t’enterri. Fer el salt de la posició d’intel·lectual a la posició d’artista. L’artista és l’únic home capaç de salvar els altres salvant-se ell mateix. La victòria no paga la pena, el que paga la pena és saber que compleixes el teu deure, tot és qüestió d’identificar-lo i d’aferrar-t’hi com un Templer. No sobrevalorar la fama com els mariques, ni molt menys el fracàs, com els estúpids. I, per mantenir la forma, riure, riure de les mentides dels homes que tenen por de fer el ridícul i de la vanitat de les dones, que és una font inexhaurible de tendresa i una lliçó que cal tornar a aprendre cada dia.”

Dubto molt, però, que les crítiques de la Rahola estiguessin inspirades per aquesta mena de ressentiment -encara que la senyora, cada dia més elegant i distingida, sigui de la noble vila de Badalona. En la meva opinió, les seves crítiques estan relacionades amb aquella entrevista que li va fer fa uns mesos al comte de Godó, on tan clarament es va veure qui era l’esnob i qui manava. Sense aquella enorme entrevista que ens va deixar a tots bocabadats i que encara tothom comenta no es pot entendre la seva sortida, perquè el que molesta de la panxa, del puro i del xampany que lluïa el senyor Laporta no és la imatge de luxe sinó la imatge de poder que transmetia.

El que fa por és que un independentista pràctic i no teòric, que s’ha jugat el tipus pel país -i no només la propina a les hores lliures-, es clavi unes vacances dignes de provocar l’admiració i l’enveja de la xusma, espanyolitzada per defecte. El que fa por i molesta és que el protagonista de la foto hauria pogut ser el senyor Pedro J. o un alt càrrec de las FAES o fins i tot el Duran i Lleida o el mateix Comte, si les seves vides privades generessin tan interès.

Heus aquí la pedra de toc del tema. El que fa por a la trama de Pedralbes és que se’ls hagi colat un foll i no puguin aturar-lo. El Sostres, que és molt llest i sempre sap molt bé on toca, feia la brometa que els negocis no li van gaire bé, al pobre Jan. Bé, el que fa por és que encara no li vagin pitjor. El Laporta és com aquells espermatozous malxinats que, sense saber com, se’t colen a través del Diu o del condó i arriben als ovaris de la nena de la casa. El Laporta, amb la seva potència fecundadora, ha deixat en evidència la puresa virginal de la criatura i el que fa por, ara, és no ser a temps de poder-la fer avortar.

Vull dir que, en les crítiques de la Rahola, més que ressentiment social hi ha ressentiment nacional. El ressentiment social, que és una cosa més aviat espanyola, a Catalunya sol emmascarar una mena o altre d’autoodi justificatori, sigui entre els que s’han baixat les calces o els calçotets, després d’un periode pertinent de reflexió, sigui entre els puritans que tot ho censuren perquè han rebut tantes hòsties que tenen por de la seva ràbia.

I aquest és, estimats lectors, el motiu pel qual totes les gallines de Barcelona i de Madrid van boges amb la panxa del Laporta -igual que no fa tant van anar boges amb les panxes del Lluís i el Macià. Perquè el cabró no només no s’acaba de morir, sinó que a més s’ho passa bé. I si els independentistes s’ho comencen a passar massa bé i a poder permetre’s massa vicis i a tirar-se les nenes maques de Pedralbes, els podrits del país ja no els podran tractar de peluts i de radicals i de fracassats i aleshores passarà com passa quan el David Madí entra en una de les empreses per les quals treballa, que miraculosament tot cristo es posa a parlar en català.

Jo per això em vaig comprar el pis a Francesc Macià. I per això, tot i ser un bon noi de l’eixample, aquest agost me’n vaig a lluir panxa en una de les mansions més xics de Catalunya.

Bon estiu!

Li he recordat què n’explico en el llibre de Pla, el saqueig de la casa de Juan Ramon Jiménez i la brometa de disfressar-se de soldat moro durant l’ocupació de Catalunya. Tot el cas de Sentís s’explica per una barreja d’insensibilitat i covardia. Sempre es va deixar portar per la circumstància i el currículum que deixa és impossible d’explicar sense la seva personalitat menor, fins a cert punt mesquina.

El seu càstig va consistir a veure enfonsar-se, davant dels seus nassos, gent millor que ell; la seva recompensa va ser una vida llarga i còmode. El buit que van deixar la guerra civil i la repressió franquista li van permetre fer una carrera brillant i meteòrica. A la redacció de Destino l’anomenaven “el tifeta”, amb una barreja d’enveja i de ressentiment que només es dóna entre els pàries. És significatiu que ni Josep Pla ni Néstor Luján, tan reivindicats pel seu caràcter liberal, no el poguessin veure.

Si prenem la divisió entre pàries i arribistes que Hannah Arendt fa quan parla dels jueus com a metàfora dels pobles oprimits, Sentís respon perfectament al segon tipus. Exaltat per la Catalunya oficial, tan en dictadura com en democràcia, va ser menyspreat per tot l’arc intel·lectual català, des de Josep Pla fins a l’exili. Tot i així, i aquesta és la seva grandesa, mai no va renegar del país per justificar-se ni va criticar-lo més del just i necessari.

Va fer de pont entre els monàrquics de la lliga i el franquisme i va participar en la tornada de Tarradellas. Durant els anys 60, va promoure el Telestel, el primer suplement en català de la premsa diària des de la guerra civil. Secretari del Ministre falangista Sánchez Mazas i director d’Efe, el seu nom va sonar per dirigir La Vanguardia en un moment determinat, però el règim el devia trobar massa del país.

A mesura que es va fer gran, va perdre la pàtina d’homenet pedant dels anys 40 i va agafar el caràcter bonhomiós de l’home influent que sap que no està en condicions de donar lliçons de res. En una entrevista que li vaig fer el 2003 a l’Última de l’Avui, em va dir que la Constitució s’havia fet contra Catalunya i que calia reformar-la amb tacte, mirant que Madrid no mirés d’empitjorar la nostra situació. També em va dir que la Guerra Civil havia sigut cosa dels “castellans”, però que ho escrivís amb delicadesa. Em sembla que, poruc i disfressat, en el fons era un nacionalista ètnic, com li va retreure l’Arcadi Espada en un article sobre el Finis Cataloniae? on era fàcil de comprendre perquè els fills de les minyones i els nou rics de Pedralbes sempre s’han entès tan bé.

En l’entrevista em va parlar de Pla i de Xammar sense rencor. Tot i que la conversa l’incomodava, i sovint es tapava la cara amb les mans com un nen petit, perquè no li veiés els ulls, va aguantar les preguntes com un senyor. En aquella mateixa època els descendents de la Lliga establerts al PSC eren impossibles d’entrevistar sense problemes i això em va descobrir que hi havia molt franquisme en l’antifranquisme. Malgrat haver viscut el segle XX des d’una posició privilegiada, va escriure unes memòries increïblement insípides, com passa amb tot el que s’escriu mirant de no tenir problemes.

La seva obra periodística no val gaire, sobretot la castellana que és convencional i fosca. El seu millor llibre és l’Instant del 36, un recull de cròniques periodístiques vibrants, tot i que literàriament esquelètiques, amb un gran pròleg del Julià Guillamón. El seu llibre més conegut és el Procés de Nuremberg, un recull de cròniques interessants per l’episodi que expliquen, però que no es poden comparar amb les que va escriure Augusto Assía, que va ser l’únic altre periodista espanyol que va poder assistir al judici contra els nazis.

El procés de Nuremberg il·lustra molt bé el rendiment que Sentís va haver de treure del dolor dels altres per poder prosperar en l’època que li va tocar viure. Testimoni del 6 d’Octubre i amic de Suàrez, la seva habilitat per estar a tot arreu i que mai no li toqués el rebre va ser extraordinària. Va ser un mediocre amb èxit, cosa habitualíssima a casa nostra. Si La Vanguardia ha sigut el diari provincià més ben fet d’Europa, Sentís ha sigut un dels mediocres més intel·ligents i fins, més subtils, que ha donat aquest país. Pocs catalans han sabut fer la viu-viu millor que ell. No sabem fins on hauria arribat en un context de llibertat, o què hauria donat si hagués nascut en un altre país més poderós i lliure. Tampoc no sé fins on haurien sigut capaços d’arribar dos periodistes per mi tan admirats com l’Anna Grau i el Salvador Sostres, si no haguessin tingut la mala sort de néixer en la MicroCatalunya.

Descansi en pau.  Els meus condols sincers a la família.

Ha mort un dels nostres.

Per complementar: Censura en la microcataluña

Hi ha dones que diuen que els homes sempre pensem en el mateix, però a mi em costa ocupar-me fins i tot del manteniment quan estic trist. Sort que Déu m’ha fet una persona tan alegre perquè sinó caminaria com els garrells. Quan hi ha sequera, en general tiro d’internet. Però si estic trist, les feines bàsiques em fan mandra i les vaig ajornant, igual que aquests iaios que tenen problemes de restrenyiment i la infermera els ha de perseguir amb la pera o la injecció per tot el jeriàtric.

Potser perquè el llit ha sigut el primer i l’últim lloc on he estimat sempre una dona, de vegades he pensat que el sexe era l’única cosa que m’interessava d’elles; seria més just, però, creure que allò que m’interessa d’elles és sobretot la idea que me’n puc fer. Mentre puc projectar la meva idea de bellesa en una dona, en tinc prou de veure-la per notar aquelles pessigolles que anuncien les grans gestes. Si no em serveix per això, ja pot anar xiulant. Aviam, si m’ho posa en safata potser menjo, però sempre amb una mica de desgana.

A grans trets, em sembla que es pot dir que hi ha homes que follen i homes que fan l’amor i que tots oscil·lem entre els extrems de dos models, el depredador i el cavaller. Al depredador, la monogàmia se li fa monòtona i això li dóna una fredor que resulta pràctica en alguns aspectes, però que en d’altres l’empobreix i fins el posa en perill. Els que fan l’amor, en canvi, no s’avorreixen mai al llit i si fos pel sexe difícilment canviarien de dona. Però així com els depredadors corren el risc del càlcul -igual que moltes femelles, que acaben atrapades en la lletra petita dels seus plans quinquenals-, els cavallers es poden perdre per un excés d’emotivitat o idealisme.

Al final, cadascú es defensa d’ell mateix com pot i tinc notícia d’ alguns homes que es maten a palles per no enganyar la seva dona, cosa que a mi em sembla increïble. Per salvar-me, jo una vegada vaig gravar en un vell radiocassete una noia que havia deixat, durant una sessió extra. Em va semblar que així podria separar l’esperit de la carn, veure la situació amb objectivitat i, fins a cert punt, aquella cinta em va ajudar a passar el dol i a matisar el delirium tremens, aquest dolor físic que et provoca l’abstinència quan la malencolia d’una il·lusió s’encarna en el record d’un cos.

Temps després va venir una altra noia i va voler saber quina música escoltava. Jo era a la cuina rentant plats i ja ni me’n recordava d’aquella gravació. Malgrat que vaig passar un mal moment, quan penso en el sidral que es va muntar em vénen ganes de riure. Si m’hagués enxampat amb una altra, no crec que em fes tanta gràcia.

Vull dir que mira, sempre hi ha un punt de comicitat en les coses que fem per estar bé amb pròpia fragilitat, però la resta és pura anècdota.