El glamur de Barcelona (El Punt)

Llegeixo un article de l’Anna Punsoda al diari Ara sobre la manca de glamur de Barcelona que respon a un altre article, publicat pel Valentí Puig a La Vanguardia, amb la típica crítica espanyola a la manca d’il·lustració de la ciutat. Segons la Punsoda, no és tant que de cop tots els barcelonins ens haguem tornat analfabets com que artistes i públic hem perdut el sentit de la transgressió.

Tot glamur porta implícit un sentit del límit i una idea de bellesa. El glamur és el fum de la glòria, suggereix els abismes que cal superar i tota la força que es necessita per defensar una promesa de felicitat de les agressions del caos. El glamur de París necessita la sang i les humiliacions que ha costat defensar-ne la façana. Nova York no tindria gràcia sense les rates i els bojos que et trobes pel carrer.

Francisco Umbral, que la Punsoda posa com a exemple d’escriptor glamurós, no era glamurós només perquè s’atrevia a escriure sobre pits i conys a la premsa de Madrid, sinó perquè, per transgredir els límits amb aquell sentit de l’humor, necessitava fotre’s de bon matí un determinat còctel de pastilles. Sense el preu que pagava per fer valer el seu món, l’encanteri de la seva prosa s’hauria esvaït.

Explico això perquè la Punsoda és una de les poques llums que veig brillar en l’horitzó i em va deixar amb les ganes de saber quina relació estableix ella entre la sensibilitat artística de Valentí Puig i la de Calixto Bieito. Em sembla que entre el neovictorianisme provincià de l’un i la neobohèmia àcrata de l’altre hi ha una relació que explica molt bé la proliferació de freakies i pepes, i festes Smirnoff a Barcelona.

Si a Barcelona s’ha perdut el sentit de la transgressió és perquè, com passa sempre en aquest país, hi ha hagut força per posar en qüestió el sistema de prestigi provincià però no prou força per substituir-lo per un imaginari propi. Em sap greu barrejar l’art amb la política, però crec que hi ha una relació entre el tremendisme del món cultural barceloní i aquestes elits que fan grans declaracions i es posen la bena abans de la ferida. La manca d’un sistema propi de referències tant serveix per explicar que els èxits internacionals de Bieito es visquin aquí com una xarlotada, com el fet que el senyor Puig hagi hagut de tornar a Barcelona després d’intentar fer carrera a Madrid.

L’art és la lluita contra el límit des de dins dels límits. Jo estaria d’acord amb el senyor Puig que la manca d’il·lustració resta glamur a la ciutat, però no crec que ens poséssim d’acord a l’hora de donar un significat concret i pràctic al terme il·lustració. A Catalunya, sense unes institucions capaces de protegir i desenvolupar una experiència pròpia del bé i del mal, els únics límits culturals clars són els provincians. Així, entre Puig i Bieito hi ha un buit immens al qual ningú no gosa donar forma perquè el preu és massa alt.

Jo no hi entenc ni d’òpera ni de teatre, i ignoro si Bieito és tan frívol com diu la Punsoda, però trobo lògic que els artistes que no se sotmeten al sistema provincià triomfin al món amb obres que semblen deslligades de la nostra vida concreta, de la nostra sensibilitat empetitida i de la nostra tradició nacional mal coneguda. Així mateix no m’estranya que cada vegada que Barcelona fa un esforç per marcar perfil com a capital –després del franquisme o ara amb les consultes populars– surtin veus que, amb un cert tremendisme, l’acusin de vulgaritzar-se.

En el fons el glamur de Barcelona sempre ha estat superficial, com el seu poder per defensar un univers propi i implicar-hi persones de talent. La ciutat no ha tingut mai força per capitalitzar el glamur dels catalans universals perquè els seus polítics mai no han tingut la capacitat o el coratge de pagar el preu de donar-los cobertura creant un sistema de valors ciutadans que hi estigués a l’altura. Per això surt més a compte atacar Bieito que Puig i per això la Sagrada Família ens sembla un exotisme. Per això tots els genis catalans, des del mateix Gaudí fins a Dalí, passant per Picasso o Miró, han hagut de fer valdre el seu imaginari parlant directament al món, mentre la capital del seu país sobrevalorava artistes provincians i criticava els que triomfaven fora.

Una dècada decisiva (Avui)

Mas insistia l’altre dia a l’Ateneu que Catalunya té per davant una dècada decisiva. El geoestrateg George Friedmann diu més o menys el mateix sobre els Estats Units en el seu llibreJOs The next decade. Explica que les crisis són, sobretot, un mecanisme de defensa per posar a prova les elits quan han perdut la confiança de la gent. Segons Friedmann, la propera dècada estarà marcada per l’auge dels interessos geopolítics i per un retorn a models econòmics més nacionalistes. Si volem equiparar la nostra economia amb la danesa i enfortir l’eix mediterrani com deia Mas, refiar-nos de la bona voluntat de Madrid ens podria fer perdre un temps preciós. L’economista Andrei Shleifer es lamentava a la Fundació Catalunya Oberta que els polítics perdin tant temps parlant de la crisi i tan poc definint les reformes que permetrien aprofitar les “immenses possibilitats” d’Espanya. Me l’escoltava pensant que el seu discurs estaria molt bé si Espanya fos Suïssa, però que si aquí hem anat de marasme en marasme és perquè Madrid no ha trobat una manera millor de conservar la unitat de l’Estat que a través del comunisme mental que ell denunciava. En els països inestables, construïts des de dalt, els problemes que Shleifer veia com l’impediment per treure Espanya de la crisi són la garantia de la unitat. Tot plegat em fa pensar que, d’aquesta crisi, en sortirem independents o més residuals que mai, com diu Jordi Pujol. Una àrea metropolitana empobrida podria acabar votant partits populistes o neofeixistes, com a València o a Marsella. Catalunya no ha tingut mai un context tan favorable per constituir-se en un estat i alhora tan ple de perills per perdre el tren de la història.

When a man loves a woman

Quan un home sent la necessitat de penetrar una dona és perquè la vol corregir moralment. Quan una dona frisa per obrir-se de cames davant d’un home és perquè creu que, deixant-se introduir el seu noble atribut, anirà per bon camí. Quan la immoralitat d’una dona clama el cel, el desig de l’home s’accentua fins a voler endosar-li l’òrgan corrector pel cul; així mateix, quan la dona pren consciència de la seva part malvada i per uns moments -moments sempre curts, perquè la introspecció no és el fort de les dones- sent la fiblada del sentiment de culpa es posa tant calenta que demana ser sodomitzada, sigui obertament o de maneres més subtils.

Encara que faci riure, la lògica que lliga homes i dones és tan simple com això. Quan una dona és moralment superior al seu home, el desig sexual del mascle s’apaga com una flama sense oxigen. Quan un home santifica la seva dona i la posa en un altar,  immediatament deixa de tirar-se-la, cosa que no exclou que se’n pugui tirar d’altres de més baixa condició. Mireu què passa amb la dona que es creu moralment superior al gènere masculí en bloc: es torna inaccessible i freda com un màrmol i tan se val que estigui bona, al final no se la vol tirar ningú .

Amb els homes passa a la inversa: com més sentit de la justícia té un home, més fogosa és la seva vida sexual. Un home covard  folla poc o, si és luxuriós, agafa gustos sexuals peculiars que val més no comentar per no provocar escàndols. Quan un home perd l’esperança en el gènere femení es revenja de la humanitat enredant verges i garses vanitoses i així es pot consolar pensant que les dones són totes unes putes de naixement i que no tenen salvació -és la figura del Dom Joan, que probablement era homosexual i no ho volia reconèixer. Per la mateixa regla de tres, quan una dona perd l’esperança de ser corregida es venja de la humanitat fornicant amb tots els salsitxots que troba o fent anar de corcoll un home compassiu. Això depèn del seu físic i la seva intel·ligència i del temps que trigui a trobar-se, pel camí, un mal parit que la posi a lloc.

I aquest és el pa que s’hi dóna, en la relació home-dona. Si he ofès algú que pensi que el sistema no me l’he inventat jo.

P.D. I ja que hi som, perquè no sigui dit que no matiso, vull afegir una excepció, que és la que conformen la dona mística i l’home místic. L’home místic i la dona mística es necessiten l’un a l’altre com el peix al mar i el foc a l’aire, però com que tots dos estan curulls d’espiritualitat cal que s’ho prenguin amb calma, perquè el calze del seu amor no vessi i faci un escampall. La dona mística té un clítoris finíssim i unes neurones rapidíssimes amb les quals no sap què fer, i l’únic que pot resoldre les contradiccions que la turmenten és l’home místic, a través del qual aprèn a distintingir el talent de la vanitat i a conciliar el cos amb l’esperit. L’home místic és un geni però no ho sap, i per descobrir-ho necessita rebre pals, que no es pot dir que li facin gaire mal perquè, en el fons, són pel seu bé.

Confessions d'una dona (V.II)

“La dona catalana és beata, no ha estat educada per explotar el poder del sexe. Es pensa que servir-se del llit per dominar un home és de putes i no és veritat, aquesta és la gran força de la dona, el que passa és que per utilitzar-la amb criteri cal tenir una educació i, a diferència de les franceses que són unes professionals, aquí som totes unes amateurs de la xona. En comptes d’utilitzar el sexe per fer anar els homes per on volem, deixant que es pensin que manen, per inseguretat volem portar els pantalons, dominar-los obertament i els acabem traumatitzant.

Les dones encara vivim a través dels homes i ens vengem de les nostres inseguretats i insatisfaccions torturant-los amb exigències absurdes, que no estan programats per donar-nos. Els homes són més forts però, pobrets, són goril·les; a la dona el cervell li corre més de pressa, si està en plenes facultats. Esclar, com que estem obsessionades a demostrar que som lliures i millors que ells, però, en comptes d’ajudar-los a volar i a créixer els lliguem curt i si tenen una mica de personalitat acaben parant bojos. Després ens estranya que els més intel·ligents es busquin dones curtetes. Potser no són tan feliços, però com a mínim no pateixen tant.

Les dones exigim dels homes molt més que no ens exigim a nosaltres mateixes. Som unes bruixes, ens aprofitem que l’autoestima de home bo que estima la seva mare passa per fer feliç la seva dona al preu que sigui per afirmar-nos. No sabem què volem i preferim rondinar i explotar el dolorisme, que sabem que dóna rendiments immediats, que arriscar-nos a fer créixer i veure content l’home que estimem.

Suposo que el problema és que a les dones ens costa trobar raons per viure i encara més ara, que estem exemptes de l’obligació de tenir fills. El buit que ens ha deixat la llibertat fa que la idea de fracassar -en el terreny que sigui- ens faci terror i que sempre mirem d’assegurar el tret. En el fons a les dones ja ens agrada estar discriminades, preferim escalfar braguetes que assumir el pes i els perills de triar per amor, és a dir, de ser realment lliures”.

I aquesta és la confessió d’una dona que té dos grans capritxos: les sabates Manolo Blanich i els Gin Tònics de Hendricks. S’ha ofert a una confessió més llarga pel llibre que estic escrivint. Gràcies. Quan m’ho ha dit, encara no anava beguda.

Ordre públic (Rac 1)

La història es repeteix: deslegitimat l’Estat a Catalunya per la política delirant de Madrid i la pressió del sobiranisme, l’ordre públic ha tornat a esdevenir un factor clau per al futur del país, com als anys 30. El Conseller Puig farà bé de treballar perquè la policia tingui els màxims recursos per actuar amb eficàcia. Però la Generalitat hauria de tenir molt present que la legitimitat de la policia catalana dependrà més del prestigi de les institucions que representa que no pas de la precisió amb què actui. Sempre hi haurà demagogs disposats a ressucitar els fantasmes del franquisme i a exigir a la policia una cura que ells no tenen. Si els mossos no van poder amb els indignats de Plaça Catalunya i n’hi va haver prou amb quatre guàrdia urbans per desallotjar els independentistes de la Ciutadella és perquè, més enllà de la comèdia, aquí tothom sap qui mana i qui té la força. Si els indignats demanessin la independència s’acusaria els mossos de ser massa tous i permissius. Per això, després d’atacar els parlamentaris, els mateixos que havien empastifat l’estàtua de Francesc Macià es van voler fer perdonar catalanitzant el moviment i agafant l’estaca com a himne. La Generalitat veurà agreujat el seu problema de sempre: d’una banda se li exigirà que actui com un Estat, però de l’altre se li negaran els mitjans i la legitimitat per fer-ho. Es va configurant un escenari ideal pel PP i pel PSC. Caldrà una convergència molt ferma per fer passar el país per un pont tan estret.

Violència i cultura (El Punt)

He llegit la immensa Història militar de Catalunya de Francesc-Xavier Hernández, i dic immensa no sols pels quatre volums que ocupa sinó també per la qualitat de la feina, que a més de ser titànica està feta amb estil i perspicàcia. Aquest bon senyor ja m’havia sorprès amb una història de Barcelona que vaig trobar perduda en una biblioteca i que demostrava una extraordinària capacitat de síntesi.

Té gràcia que un historiador amb una visió geopolítica tan afinada i que fa 20 anys ja tenia fonamentat el discurs de l’Arc Mediterrani tingui tan poca presència als mitjans. Una cosa que es veu en cada ensulsiada del país és la manca d’una opinió pública formada i d’una cultura seriosa. A Catalunya creiem que podem explicar el món prescindint de l’element bèl·lic. No tenim un discurs que relacioni la violència amb la cultura, però tota la història del país des del segle XVI és la història d’una resistència aferrissada contra un sistema politicomilitar que tot just va començar a descompondre’s amb la caiguda del mur de Berlín.

Com explica el senyor Hernández, la decadència de Catalunya té relació amb l’evolució de la cultura militar. Mentre l’element qualitatiu juga un paper decisori en les guerres, els catalans aguanten posicions. Tot i la inferioritat demogràfica, l’imperi catalanoaragonès va aguantar fins al segle XV. És a partir del XVI, quan els estats massifiquen els exèrcits i es converteixen en màquines de fer la guerra, que s’esfondra ràpidament.

Una cosa que sorprèn i que no hauria de fer-ho és la imatge d’individus bel·licosos que els catalans vam tenir fins al segle XIX. És un tret que compartim amb d’altres pobles oprimits, com explica Isaiah Berlin al seu assaig A contracorrent. El general Prim encara va donar una prova d’això a l’Àfrica. Després, amb una classe obrera sobreexplotada, que no treia beneficis de les guerres colonials, i una burgesia massa feble per dominar Espanya o crear un Estat, tot ha sigut promocionar la imatge del català calçasses i materialista; aquell que cantava la Legión el 6 d’octubre tot pujant per la Rambla: “Huevos a la asturiana, gallina a la catalana”.

Ara que els exèrcits tornen a ser un afer d’unitats d’elit, la cultureta cada cop tindrà menys sentit. Ara podem prendre’ns la cultura més seriosament sense patir per les seves conseqüències. La Catalunya de la II República que tanta por feia a Pujol no tenia res a pelar en un món regit per conflagracions on morien més soldats que habitants tenia el nostre país. Avui les condicions han canviat. A mesura que la força bruta deixi de ser un recurs productiu ens endinsarem en el món de la personalitat i veurem que hi ha una relació directa entre l’exploració de la memòria i la creativitat, entre la profunditat del discurs identitari i el desenvolupament econòmic.

La incapacitat de les esquerres per instrumentalitzar els últims afers de corrupció o ara aquesta acampada, demostra que el país va agafant consistència i que el pedal sentimental sublimatori ja no funciona com abans. Ja no som una d’aquelles societats on els comunistes acabaven obrint les portes als feixistes o directament portant a terme el seu programa. Així com els exèrcits multitudinaris han estat decisius fins fa quatre dies, tot fa pensar que el talent guanyarà pes decisori i que els estats, perduda la seva funció principal, que era robar el veí per enriquir els de casa, s’hauran de reinventar.

Si CiU vol dur el país a algun lloc, i conjurar els incendis que el PP intentarà provocar a casa nostra, hauria d’esprémer totes les possibilitats que dóna la cultura i dotar-la d’una vocació de poder autèntica. Si no, seguirem parlant de la tendència saturniana de l’independentisme o del Barça de Guardiola sense entendre res i els catalans no acabarem mai de treure tot el suc a les nostres possibilitats. No sabem quants anys durarà l’esperit artístic que s’està escampant pel món, però hem d’aprofitar-lo i tenir present allò que va dir Goethe dels francesos molt abans que els nazis entressin a París: no és gràcies als seus exèrcits sinó a la seva cultura que França no serà mai colonitzada.

El gran error de sempre (Avui)

Els convergents estan repetint els mateixos grans errors de sempre. Són errors que a la curta tenen una importància relativa però que a la llarga fan molt mal, un mal enorme. Un error, diuen alguns, és la promoció de nul·litats. L’error de fons, però, l’error realment important que explica tots els altres, és l’obsessió irresponsable que tenen per controlar l’independentisme. En comptes de posar les energies en donar-li gruix i consistència, CiU es desgasta frenant-lo i s’acaba comportant com aquests pares que desheretaven el fill si no estudiava la carrera que li tenien assignada. Compareu la manifestació del juny de l’any passat amb la bullanga d’ateus i de barruts de l’altre dia i veureu de què parlo. És un fenomen que es produeix des de fa 200 anys, amb matemàtica precisió, cada cop que les elits trafiquen amb el patriotisme de la gent. Debilitat l’estat a Catalunya a causa de la resistència nacional, quan les elits aturen el procés separatista el carrer queda en mans de la terregada, que és la que pateix més les conseqüencies de l’ocupació i la que està més desnacionalitzada i descristianitzada per l’efecte de les grans ideologies d’estat (el socialisme, el comunisme, el feixisme, etcètera). Així s’explica que, després de la gran victòria del SMP escocès, ara tinguem els capgrossos d’ERC dient que el partit ha de fer un discurs menys independentista i més d’esquerra. ERC ja fa pensar en aquells borratxos que arribats un punt prefereixen matar-se que deixar de beure. Si CiU no vol que aquesta bogeria autodestructiva s’escampi pel país val més que agafi el timó d’una vegada i rectifiqui el rumb.

El pop català amb un exemple (V.III)

No és casualitat que totes les grans cançons, les que tothom canta i estima, es recordin per una frase i una melodia. Això que alguns anomenen el misteri de l’art no és altre cosa que la capacitat d’una obra per expressar el tot a través de l’u. Tu entres a la sala del Museu d’Orsay, em sembla que és, on hi ha els Girasols de Van Gogh, i ho entens tot seguit. Els quadres que hi ha al voltant queden eclipsats i fins i tot els més famosos passen a semblar-te, per comparació, espessos i retòrics.

En les obres bones el fons i la forma es fonen en una sola acció tan forta que veus el món a través seu. Les bones cançons ens entonen perquè ens retornen a la unitat perduda, al món atàvic esqueixat per la vida social, marcada pels petits pactes amb la mort. Pots aplicar-ho a la cançó pop que vulguis: boig per tu, nothing compares tu you, I still haven’t found what I am looking for, Yesterday, Angie, Eco, The Wall, Sweet child of mind, singing in the rain, Highway to hell, Every breath you take, Logical Song, The Look, Born in the USA, L’empordà, Thriller, totes les cançons que funcionen t’exploten a la víscera i si de cas després t’arriben a la intel·ligència i en pots valorar els matisos.

La complexitat no es troba en la quantitat o en el color dels guarniments, sinó en el procés que porta l’artista a formalitzar el món d’un sol cop.  En una obra la intel·ligència hi ha de ser, però no s’ha de notar gaire. Per això la demagògia i l’art es toquen i es confonen i de vegades han de passar molt anys fins que no podem destriar una bona obra d’una de dolenta. Sandor Marai ho explicava molt bé quan deia que escriure és un 80 per cent de fatxenderia i 20 per cent d’il·luminació. Amb la música passa el mateix.

Jo no criticava els Manel ni elogiava els Sopa de Cabra. Només deia que hi ha una qualitat dels grups dels anys 90 sense la qual els grups d’ara no acabaran de fer el salt. Ja ho sé que els grups d’avui toquen millor que els d’abans. Quan jo era jove –when I was young- tocava la guitarra molt millor que tots aquells peluts del Rock català, però això no em va impedir mai de reconèixer les virtuts d’algunes de les seves cançons, a diferència de tants petulans ressentits que no sabies què odiaven més si que s’atrevissin a cantar en el seu idioma o que toquessin malament.

Si tècnicament aquells grups no van millorar és perquè no devien necessitar-ho. Els d’ara tenen molta més tècnica, però no sé si tenen més coses per dir.  Són més nets, més llegits i més educats, sí, perquè són una generació ja escolaritzada en català i en democràcia i probablement amb papis com els meus que els han pogut comprar una guitarra i han mirat de no deixar-los rodar sols pels carrers amb males companyies. Però com molts escriptors de diari de la seva generació, de vegades em fa l’efecte que es recolzen en la tècnica per dissimular que no tenen res a dir o que els manca el valor que necessiten per dir-ho.

Tot seguit, us penjo una cançó força bonica de l’Anna Roig. Que m’agradi, no m’impedeix de veure que hi ha més dramatització que sentiment, que la lletra va per una banda i la història que explica per una altra. Està cantada amb sensibilitat, però hi ha un sentit del ridícul que treu força a la cançó. No sé per què la majoria de cançons d’amor que fan els nous grups catalans han de semblar fetes per cínics prematurs o noies amb complexe de lletja. El pop català em fa pensar massa en el Jordi Pujol que accentuava els tics  per no ofendre amb la seva intel·ligència l’elector mitjà o en l’Artur Mas, que de tan guapo i moral com vol semblar et preguntes si és una persona o un holograma. Els grups dels 90 no tenien el defecte de recordar-me els polítcs. Però tot això són opinions d’home primari que es menja la gent crua, of course.

La solució informàtica (Rac 1)

Fa uns anys, un hacker em va rebentar una web de fondo blau turquesa molt bonica que m’havia costat un ronyó de dissenyar i de posar en marxa. Quan vaig anar a denunciar-ho de seguida vaig veure que la policia no podria ajudar-me perquè a comissaria no hi havia ningú que sabés de què li parlava i, després de sis mesos d’atacs, em vaig rendir i vaig obrir un bloc a wordpress. Explico això perquè els hackers no em cauen gaire simpàtics, però això no treu que la seva guerra em sembli força més interessant que la dels indignats de Plaça Catalunya. Amb la seves activitats subversives, els hackers ajuden a millorar els sistemes informàtics i ens mantenen alerta davant la temptació de refiar-nos massa de la tecnologia. Mentre no provoquin una desgràcia seriosa, els hackers conservaran l’aureola de Serrallongues del ciberespai i aixecaran entre la gent un polsim d’esperit romàntic que ja ens convé. Francament, prefereixo que els peluts juguin a fer la revolució a la xarxa que no pas a Plaça Catalunya. Mentre la lluita contra el poder es canalitzi a través d’internet ens estalviarem bufetades al carrer i places brutes. Ja està bé que ens distreguin amb aquestes notícies de lladres i serenos futuristes. Si tots els revolucionaris indignats aprenguessin informàtica no crec pas que s’instaurés el comunisme, més aviat l’economia es revifaria i tothom tornaria a estar content.

Pop català

Els grups de música catalans no seran bons de veritat ni fins que no aprenguin a parlar de sentiments de manera clara i directe. Tots aquests tics de brillantor i de surrealisme transcendental que posen en les lletres i els arranjaments fan com una ferum d’inseguretat i de complexe que els allunya de les masses. És com si els nostres músics tinguessin un sentit del ridícul exarcebat que els fes incapaços de parlar de sentiments. Tu escoltes una cançó d’un grup català i sovint t’acabes preguntant: però aviam, exactament què collons em vols dir? El grup que ha escrit cançons més clares i directes, de gent normal que diu les coses pel seu nom, són els Sau, per això van tenir tant èxit. Els Sopa, els Lax&Busto i Els Pets, prou bé. Però els  grups nous que van sortint tenen una tendència a fer-se els interessants que no els afavoreix. És com si volguessin demostrar-te alguna cosa. En comptes d’agafar els temes de cara, els emmascaren amb jocs de paraules i frases  rocambolesques, sons psicodèlics o instruments extranys. Tot i que no sóc un gran connaisseur, cada cop que em passen una cançó penso que el pop català tendeix a la morbositat -com el nostre cinema, també, i determinat humorisme. Els nostres artistes es recreen en l’absurd de manera gratuïta per una falsa profunditat de quinqui passat per l’acadèmia. Les cançons dels nostres grups poques vegades t’eleven, com la música que a mi m’agrada, que pot tenir moments cursis, però que té més força quan l’encerta perquè no s’amaga rera un fals sibaritisme, ni pretén oferir més del que una cançó pot donar.